Una petita història

L’Església Evangèlica de Gràcia, c/ Terol 22

Una mica d’història

Per trobar l’origen de les comunitats evangèliques a Catalunya i Espanya caldria remuntar-nos a l’època de la Reforma mateixa, al segle XVI, ja que les idees que arribaven d’Europa van trobar un ambient ben predisposat a acollir-les. Tanmateix, l’aparell polític i religiós del moment ho van fer pràcticament impossible, sota l’amenaça de la Inquisició. El protestantisme va quedar reclòs a la clandestinitat per més de tres segles, fins que, al 1834, la Inquisició fou definitivament abolida; moment que fou aprofitat ràpidament pels protestants catalans per fer arribar les Sagrades Escriptures –prohibides fins llavors– a tot el poble. Aquests aires de llibertat es van començar a respirar ja a l’inici de la dècada dels 30: l’any 1832 Melcior Prat i Colom publicà, el conegut Lo Nou Testament, que és la primera obra de la “Renaixença”, en ser publicada un any abans que L’oda a la pàtria de Bonaventura Aribau. Lo Nou Testament tingué una difusió enorme: se’n van distribuir més de 20.000 exemplars en quatre edicions. També, durant els anys trenta, el missioner Robert Chapman va fer un parell de visites de prospecció a Espanya, per comprovar si les condicions polítiques eren favorables a la predicació de l’Evangeli. Però no va poder ser fins el 1863 que hi va anar amb William Gould i George Lawrence, missioners també. Malauradament, el 1865, a Vitoria, van ser denunciats i van haver de passar a França per evitar la presó. Finalment, el que marcarà la presència real del protestantisme dins la societat catalana i espanyola serà el final del regnat d’Isabel II, la revolució de 1868 –coneguda com “la gloriosa”–, i la constitució de 1869, de tall liberal.

Els inicis

Aprofitant el govern liberal de Prim, Gould i Lawrence van tornar a Espanya el 1868. Primer a Madrid, on van obrir una llibreria. I Lawrence, després de patir un intent d’assassinat amb pistola, es va traslladar amb tota la família a la Vila de Gràcia, al C/ Sant Joan. Allà, en el seu domicili, van començar a fer reunions, però no es va poder constituir oficialment una “església” fins al 1869, amb la promulgació de la constitució, que reconeixia la llibertat de culte i el dret de reunió i associació, tal com llegim al capítol primer article 21è: «La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquiera otro culto queda garantizado a todos los extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho. Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en el párrafo anterior.»

L’activitat de George Lawrence se centrava en la distribució de literatura bíblica –tractats, nous testaments, evangelis, etc.– i també Bíblies. I ho feia amb el que avui dia diríem un “bibliobus”: Un carro tirat per dos cavalls que es transformava en parada ambulant; l’any 1869, Lawrence, amb el seu carro, va distribuir 300.000 exemplars de la Bíblia, ja fos completa, ja fos en separates.

El creixement de la membresia a casa dels Lawrence va obligar-los a llogar uns locals al C/ Ferlandina 47, al casc antic de Barcelona. Mentre que a Sant Joan s’hi va ubicar una escola. A Ferlandina van obrir una escola per a nenes al primer pis i una per a nens, al segon. I els diumenges s’hi feia culte.

A causa de la quantitat d’assistents, van venir a col·laborar Enrique Payne i esposa, que es van establir, també, a la Vila de Gràcia. També ells van obrir el seu domicili per a celebrar-hi reunions, però el mateix any 1870, i a causa del nombre d’assistents, van haver de llogar una antiga sala de ball al C/ Sant Gabriel 9, vora el Carrer Gran, on hi van traslladar, a més, l’escola del C/ Sant Joan. Per tant, hi havia dos locals funcionant com a escola i església: Ferlandina 47 a Barcelona, i Sant Gabriel 9 a Gràcia. Per poder ser més efectiu amb el material imprès, Lawrence va comprar una impremta, on imprimia Bíblies i porcions, fulletons, algunes revistes, i també els llibres de text de les escoles.

Tot això ho feia en castellà i en català, ja que els nens aprenien en castellà i català, però també aprenien anglès. Rebien un ensenyament impensable per al nivell social dels pares d’una vila proletària com era Gràcia. Això, afegit al fet de ser evangèlics, va excitar molt els ànims dels graciencs catòlics, com es reflecteix en els atacs del Centro Moral Instructivo de Gracia. Les escoles eren sostingudes per George Müller i dues societats bíbliques, una anglesa i una americana. En una visita a Espanya el 1878, Müller comenta que ha pogut visitar 19 escoles amb 750 alumnes. I sabem per la revista “Aurora de Gràcia” que a la vila hi havia cinc escoles evangèliques. En set anys van passar per les seves aules més de 10.500 alumnes de diferents edats, des de nens petits fins a persones adultes. Amb un gran desig d’ajudar els més necessitats, el 1870, a Barcelona, durant l’epidèmia de febre groga, Lawrence obre 2 menjadors a Barcelona i Gràcia per atendre a les persones que precisen ajuda. El 1874 s’obre la “Casa asilo para enfermos pobres” al C/ Sant Pau de Gràcia dirigida pel mateix George Lawrence. Abans, però, havia obert un petit hospital anomenat “El Buen Samaritano”, també a la vila de Gràcia.

Finalment, Terol 22

L’any 1919, els locals de Sant Gabriel es van haver de deixar per enderroc, i es van traslladar temporalment l’església i l’escola al C/ Santa Àgueda 45, fins el 1927 que es van traslladar al C/ Terol 22.

1927 – 1956

Els anys de la guerra civil no van ser especialment durs per a les esglésies evangèliques. En un primer moment van patir saquejos, però en general van ser respectades. Durant la guerra es van haver de tancar les escoles i l’església del C/ Ferlandina, i ja no van tornar a obrir-se. Amb la victòria i entrada dels nacionals, les esglésies van ser clausurades i prohibides. Fins el 1945, les reunions es feien clandestinament, a cases particulars, amb el perill constant de que la policia detingués els assistents. Cosa que va passar repetides vegades, amb la conseqüència d’haver de pagar quantioses multes. El 1945 el “Fuero de los españoles” publicat pel dictador Francisco Franco, permetia la reobertura de les esglésies que existissin abans de la guerra. Era un pas tímid, provocat per la pressió dels països aliats, vencedors a la II Guerra Mundial. Tanmateix, seguia sent obligatòria la fe de baptisme per escolaritzar els nens.

1956 en endavant

Després de diferents obres i adaptacions del local, l’església és com la coneixem ara. Al llarg de tots aquests anys i adaptant-nos als canvis de la situació social i política del nostre país, l’església ha estat activa i viva dins la vila de Gràcia, obrint les seves portes a tots aquells que ens vulguin visitar o conèixer, alhora que participant en activitats socials per tal d’ajudar els més necessitats.

Comparteix-ho a: